L’escriptora nord-americana Gretchen Rubin va passar un any experimentant en la seva pròpia pell estudis de tot tipus sobre com ser més feliç. Després va escriure un llibre que ja ha estat traduït a més de 12 idiomes, entre ells l’espanyol. Ser feliç és el seu projecte, però pots fer-lo teu!
“No hi ha deure que infravalorem tant com el de ser feliços”, resa la cèlebre cita de Robert Louis Stevenson. Rubin es va llançar a la piscina i, segons diu, va deixar la seva feina d’advocada d’èxit per dedicar-se en cos i ànima a aquest projecte. El resultat és, a més del llibre, una web repleta d’eines per fer més fàcil un camí tan simple com poc freqüentat.
Què diferencia el seu blog de la tona de recursos que¿Què diferencia aquest blog de la tona de recursos que trobem a Internet? En paraules de Rubin, el seu no es limita a presentar les últimes teories i investigacions sobre el tema: “En lloc de discutir els conceptes, explico històries sobre com poso aquests conceptes en pràctica!”
Com s’ha dit tanes vegades, no cal que et toqui la loteria o estar a les Bahames bevent-te una pinya colada per ser feliç. “Vaig sortir en la meva recerca cap a la veritat, el significat, la felicitat sense sortir del meu barri” senyala Rubin. I és que, quan es tenen les necessitats bàsiques cobertes, el principal obstacle sol ser un mateix: “Volia sentir-me agraïda, deixar de queixar-me”. D’aquí neix el seu primer manament: “ser Gretchen”. Ser tu mateix, acceptar les teves limitacions i les teves inclinacions per evitar construir una vida que no tingui res a veure amb qui ets.
“Quelcom em va sorprendre”, senyala, “va ser que tan bon punt com vaig començar a pensar en com ser més feliç, em vaig adonar que de feliç ja n’era” Una apreciació sobre la seva vida que la va portar a crear “Els dies són llargs, però els anys són curts”, un vídeo molt apropiat pels pares que pateixen a l’observar com la infantesa dels seus petits s’esfuma entre els seus dits.
El truc radica, com sempre, en la senzillesa. Més que afegir coses, experiències o riquesa, es tracta d’estar més atents al que tenim davant. Com diu la faula del petit peix:
—Vostè perdoni — li va dir un peix a un altre—. Vostè és més vell i té més experiència que jo, així que probablement podrà ajudar-me. Digui’m, on puc trobar allò que anomenen oceà? L’he buscat per tot arreu i no el trobo!
—L’Oceà —va respondre el vell peix— é son ets ara mateix.
—Això? Però si això no és més que aigua… El que jo busco és l’oceà! — va respondre el peix jove, mentre marxava decebut a buscar en un altre indret.
El que busqui inspiració – i el que no, en aquests dies en que els mitjans semblen gaudir anunciant-nos poc menys que la imminent fi del món – la trobarà en forma de tones de cites, resolucions d’altres usuaris, llistes, vídeos o milers de trucs.
Els favorits de Rubin per a una felicitat perdurable són simples:
1. Pensa en el teu cos. Dorm proa i fes exercici.
2. Busca maneres de divertir-te. Aprèn a fer quelcom nou, deixa temps per les teves aficions, crea records feliços.
3. Actua de la manera en que t’agradaria sentir-te. Si estàs cansat, actua enèrgicament. Si et sents tímid, intenta ser amigable.
4. Treu-te de sobre tot allò que et fa sentir culpable, molest o enfadat. Truca a la iaia, endressa l’armari o respon aquell e-mail tan difícil.
5. Connecta amb altre gent. Els filòsofs i científics hi estan d’acord: les relacions amb altres persones, són potser, l’autèntica clau de la felicitat.
Et fa més egoista tanta preocupació pel teu benestar? La paradoxa de tot plegat és que és més probable que et preocupis per la gent que pateix si tu ets feliç. “Alguns assumeixen que la felicitat fa a la gent més complaent. Però és just al contrari. La gent feliç està molt més preocupada pels problemes d’altres persones i és més probable que actuï per ajudar” apunta Rubin. Altres autors més “New Age” es refereixen a la necessitat de posar el nostre granet de sorra per no contaminar més l’atmosfera negativa del món.
Si es prefereix, es pot seguir el consell de Matthieu Ricard, monjo budista i autor de “El arte de la felicidad”, que diu que aquesta no és “una successió interminable de plaers que acaben en esgotament, sinó una manera de ser”. I, si és això, no haurien els postres fills, a l’escola, aprendre a ser feliços? I nosaltres, els adults, no hauríem de dedicar-hi temps, també? I perquè no fer de la felicitat el nostre projecte?
Materials Mercader
